FMT 5: La casa Milà com a paradigma de l'arquitectura modernista catalana i la càrrega eròtica. Anàlisi de Ramon de Torres.

D‟acord amb una visió determinista de l‟arquitectura, la configuració de l‟espai influeix en el comportament i la moral i no només en direcció oposada. Aleshores es podria fer la pregunta següent: el desig s'ha fet a mida dels espais o són els espais els que s'han fet a mida del desig? El que és innegable és que la relació entre moralitat i arquitectura, entre comportament i arquitectura, ha existit històricament.  

Des dels bordells de Pompeia i les seves representacions fàl·liques per tot arreu fins a la casa Schindler, l'arquitectura Playboy o les comunes dels 60 com Drop City a Colorado, passant pel Falansteri de Fourier, les Parthénions de Restif, l'Oikema de Ledoux, el castell Silling del Marquès de Sade als ravals de París, sempre ha existit aquesta relació entre arquitectura i sexualitat. Explorar-la ens permet conèixer com lLes normes socials troben una manifestació física i simbòlica en larquitectura, i com a través del disseny dels espais públics i privats sestableixen comportaments esperats, límits i formes de control sobre la intimitat, el cos i les relacions interpersonals. 

Centrant-nos a Gaudí com un dels principals representants de l'arquitectura modernista a Catalunya, en analitzar la manera com la seva obra expressa aquesta relació amb la moral, es podria plantejar infinitat de preguntes. A la casa Milà Gaudí dóna la mateixa importància a la façana tant a l'exterior com a la façana dels patis interiors. Podria llegir-se aquest aspecte com una importància equivalent per a Gaudí de l'íntimament viscut i desitjat, i de la façana pública i la norma? Pel que fa al “passeig arquitectònic” que crea des del soterrani a la coberta de la casa, que parteix de la foscor i desemboca a la llum, seria adequada la visió d'aquest passeig com una al·legoria de l'acte sexual?  

D'altra banda, una de les principals innovacions de Gaudí i de l'arquitectura modernista són els espais ventilats, funcionals, lluminosos, però seria correcte afirmar, també en el cas de Gaudí, que això no només passa per raons tècniques sinó també morals?, la transparència s'associa a honestedat, a vida correcta, cosa que reflecteix una moral sexual moderna normativa, racional. L'arquitectura de Gaudí està reflectint aquesta ambigüitat de la moral que observem en altres edificis? Com a la casa Savoye, “màquina d'habitar” de Le Corbusier, que per una banda promou l'alliberament del cos i els sentits, i de l'altra reprodueix formes de control, repressió, domesticació i normalització del desig. Com afirma Beatriz Colomina, de vegades es crea a través de l'arquitectura un espai de vigilància i control, com passa a la casa Farnsworth, es tracta d'un projecte de moralització. La dona s'exposa com a objecte passiu de desig, col·locada moltes vegades en espais dissenyats per ser mirats, controlats. Estan convivint les dues morals a Gaudí, i en general al moviment modernista? Un exemple d'aquest punt podria ser un altre edifici de Gaudí, La Sagrada família, on l'obra sacra conserva un caràcter profundament catòlic, sense prescindir del suggeriment, la seducció, les formes suggeridores, el ric ornament i l'erotisme. 

 Sobre aquest tema hem parlat amb l'arquitecte d'Almeria Ramon de Torres. L'obra arquitectònica de Ramon ha estat ressenyada en publicacions especialitzades, entre d'altres, les restauracions del patrimoni històric de l'Eixample i Medina de Tetuan (declarada el 1997 Patrimoni Mundial per la UNESCO) i les restauracions a Almeria de nombrosos edificis emblemàtics com la Catedral, l'Alcassaba, la casa Fincher, la casa Fischer, Museu d'Art Doña Pakyta, el carregador de mineral L'Alquife (conegut com El Cable Inglés) i la casa del poeta José Ángel Valente. El seu treball ha estat reconegut dues vegades com a pràctica BEST per Nacions Unides, l'any 2000 pel Pla Especial de Reforma Interior de la Chanca, i el 2014 pel Programa de Cooperació Internacional a la Medina de Tetuan. Entre altres premis, l'any 2004 ha rebut el Premi Arc a la millor obra arquitectònica d'Almeria atorgat pel Col·legi d'Arquitectes d'Almeria i el Premi Constitució 2023 concedit per la subdelegació del Govern d'Espanya. 

Avui, amb motiu de la XXII Fira Modernista de Terrassa, en Ramon recull per a nosaltres les característiques principals de la que considera l'obra més paradigmàtica d'aquest caràcter reivindicatiu i renovador del modernisme català, la casa Milà: 

 

L'ARQUITECTURA COM A FORMA DE SEDUCCIÓ  

La casa Milà, coneguda popularment com “La Pedrera”, la promouen Pere Milà i Roger Segimón. Es construeix entre el 1906 i el 1912, segons el projecte de l'arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926), al Passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona. 

És l'obra d'arquitectura civil més representativa i culminant del modernisme, que per les seves innovacions tècniques, constructives, funcionals i espacials constitueix un antecedent de l'arquitectura del Moviment Modern a nivell internacional, que es conforma entre 1918 i 1927. En aquest període és possible identificar una línia comuna de treball entre persones i grups de diferents països, a partir d'experiències de de la Bauhaus, i l'obra de Le Corbusier com a arquitecte. 

Les innovacions pioneres que introdueix Gaudí a la casa Milà són les següents: 

Planta lliure: proposa una estructura composta per pilars d'acer i maó. Amb aquest sistema trenca la tradicional estructura de murs de càrrega i us permet organitzar l'espai amb la màxima llibertat possible. Aquest plantejament esdevé posteriorment una característica del Moviment Modern, difosa, entre d'altres, per Le Corbusier i Mies van der Rohe, utilitzant pilars d'acer i formigó. 

Façana lliure: la planta lliure permet alliberar la façana de la seva funció estructural. Amb els pilars allunyats de la façana i els forjats en voladís, converteix la façana en una pell amb les obertures situades amb independència de l'estructura. La façana lliure es converteix així mateix en una altra característica del Moviment Modern i forma part del manifest de Le Corbusier.  

Amb aquesta proposta, Gaudí aconsegueix la màxima capacitat expressiva de la façana ondulant, disposant, com a sistema de fixació de la pedra, una complexa subestructura metàl·lica conformada mitjançant perfils corbats, que li permeten l'obertura de finestres i balcons de grans dimensions i formes. 

Transparència visual i continuïtat espacial interior-exterior: temes centrals de l'arquitectura del Moviment Modern són la continuïtat espacial i la dissolució dels límits de l'espai. A la casa Milà Gaudí planteja una concepció espacial moderna, mitjançant la fusió dels diferents espais edificats, entre ells i amb l'entorn. Els interiors i els exteriors conformen un continu espacial, mantenint una relació de permeabilitat i mescla, que es converteix en un tema central del projecte. 

El refinament tècnic de les façanes de la casa Milà l'acompanya disposant de dos grans patis, un de mida més gran, de forma el·líptica, vinculat al carrer Provença, i un altre de forma circular relacionat amb el Passeig de Gràcia. Ambdós patis es connecten entre si, component una seqüència interior d'espais intermedis, que semblen fusionar-se, unint-se i separant-se simultàniament. Aquests espais es poden definir com a «exteriors tancats» o «interiors oberts». 

Espais intermedis que generen possibilitats de continuïtat espacial de més complexitat i interès que la mera transparència total i sense obstacles, i que no impedeixen la identificació de l'interior i de l'exterior com a àmbits específics. La triple dimensió ‒física, funcional i simbòlica‒ caracteritza els espais intermedis. Amb aquesta concepció l'arquitectura afegeix les qualitats d'ambigüitat i de contradicció, de mescla i de transició, relacionades amb la noció d'espai arquitectònic modern. 

A la casa Milà, Gaudí trenca amb la tradicional disposició de patis de servei per a la il·luminació i ventilació de cuines, lavabos i altres dependències auxiliars. Plantejant dos grans patis, introdueix una relació d'analogia entre la casa i la ciutat. Els patis sidentifiquen com a elements jeràrquics de lespai intern i adquireixen la condició de plaça o àgora. Constitueixen lespai comunitari o els centres des dels quals sorganitza lespai individual o privat. A més d'això, confereix a les façanes dels patis la mateixa importància que a la façana exterior, i amb l'obertura de grans buits a totes, aconsegueix una gran transparència visual, augmentada amb la continuïtat espacial dels patis com a espais intermedis. D'aquesta manera, «introdueix transicions graduals entre diferents condicions espacials, com el públic i el privat, l'escala gran i la petita, l'habitació i l'edifici, la ciutat o el territori». 

La coberta - jardí d'escultures: Gaudí corona l'edifici amb un terrat concebut com un autèntic “jardí d'escultures” a l'aire lliure. Situada sobre els arcs parabòlics que componen l'estructura de les golfes, configura un recorregut ondulant, amb diferents desnivells enllaçats per petits trams d'escales, que discorren entre els diferents elements tècnics dels sistemes de ventilació i accessibilitat de l'edifici. 

Lloc aeri que remata el “passeig arquitectònic” constituït en connectar els dos espais extrems de la casa, el soterrani i la coberta. Entre tots dos, es genera un camí màgic de progressiva ascensió cap a la llum. Des de la foscor del soterrani, transita per la lluminosa claredat dels patis per arribar a la coberta, «lloc on s'aposenta i viu amb tot el poder la llum. Domini i extensió de l'aire i latitud sense minva de mirar», utilitzant les paraules del poeta José Ángel Valente. 

La coberta és un lloc per amagar-se, mirar o exhibir-se. Tanca i protegeix la casa però també l'obre sobrevolant el paisatge de la ciutat. Marca el trànsit entre allò públic i allò privat, entre el niu i l'univers. Culmina el “passeig arquitectònic” en què emergeixen, com si fossin escultures, les sortides de les escales de cargol, les xemeneies dels habitatges i les torres de ventilació del soterrani, que componen un conjunt d'elements verticals, plens d'imaginació i fantasia. Es converteix en un paisatge de singular bellesa que incita a la contemplació, a l'assossec de l'ànim, estimulant el pensament i la manifestació creadora. 

Per aquest motiu, el component d'imaginació i fantasia de les escultures és font d'inspiració per al món del cinema i de la literatura i objecte de diferents interpretacions simbòliques. 

"El passeig arquitectònic" i "la terrassa-jardí d'escultures" de Gaudí, són precursors de conceptes similars expressats al llegat arquitectònic de Le Corbusier, que gravita de manera decisiva en el desenvolupament de l'arquitectura del Moviment Modern. 

El soterrani-garatge: la innovació estructural materialitzada pel sistema de pilars en substitució dels murs de càrrega, permet la total adaptació de l'edifici a les noves necessitats que exigeix la vida moderna, entre les quals l'ús creixent de l'automòbil. A la innovació estructural hi afegeix la funcional, i proposa la construcció d'un soterrani destinat a garatge d'automòbils i carruatges i trasters.   

L'èmfasi del cos: modernitat i confort domèstic: precursora del progrés tècnic i de l'avenç social i espiritual, la casa Milà reuneix un equipament compost per ascensors, cuines i banys completament equipats, i el mobiliari o microarquitectura de Gaudí insereix a l'interiorisme de la casa. Aquest equipament es converteix en un exponent del que significa posar l'èmfasi en el cos, la qualitat de vida i el benestar físic i emocional de les persones, que demana la vida moderna. 

Després de la instal·lació del primer ascensor hidràulic a Barcelona, efectuat el 1888 al monument a Colom amb motiu de l'Exposició Universal, comencen a implantar-se els primers ascensors domèstics, signes de modernitat i distinció, a l'Ateneu ia la casa Milà. Els ascensors modernistes es revesteixen amb riques decoracions, fruit del treball artesà d'alta complexitat d'acord amb l'estètica del moment. 

Compromís mediambiental. Reciclatge i reutilització: el reciclatge i la reutilització de restes de ferralla de desballestament, cadenes, barres i planxes, per a la realització dels balcons i les reixes de les façanes, executades pels germans Lluís i Josep Miarnau, expressa la creativitat i, per a la seva època, l'insòlit compromís mediambiental de Gaudí. 

 

APARTAMENTS “LA PEDRERA”, MOVIMENT MODERN I REVOLUCIÓ SEXUAL 

Entre el 1953 i el 1955 l'arquitecte Francisco Juan Barba Corsini (1916-2008) executa el projecte de 13 apartaments moblats a les golfes de La Pedrera, per rendibilitzar un espai destinat des de l'origen a trasters i safareigs. La poètica i la concepció espacial de Gaudí enlluernen Barba Corsini, que considera que aquests apartaments constitueixen l'èxit més feliç de la seva trajectòria professional. Els arquitectes joves consideren Gaudí un precursor i un avançat de l'arquitectura del Moviment Modern que impera a nivell internacional. 

Als apartaments La Pedrera es produeix la fusió harmoniosa entre l'arquitectura de Gaudí i l'avantguarda que representa Barba Corsini, que afronta el difícil repte de construir a la casa Milà els primers apartaments de Barcelona. Els apartaments La Pedrera, avui ja desmuntats i mítics, s'habiten amb rapidesa per artistes, pintors, dissenyadors i escriptors. Es publiquen a la revista americana Interiors a causa de les gestions que fa l'arquitecte Peter Harden, delegat del govern dels Estats Units per a les Fires d'Europa, que n'habitava un. D'aquesta manera aconsegueixen notorietat internacional. 

El 1953, el mateix any en què comença l'execució dels apartaments, apareix l'actriu Marilyn Monroe a la portada del primer número de la revista Playboy, adreçada a homes, que inclou imatges eròtiques de belleses femenines juntament amb una sèrie d'articles, entre d'altres, dedicats al disseny i l'arquitectura moderna. 

Com assenyala l'arquitecta Beatriz Colomina, amb aquest plantejament la revista Playboy, de caràcter progressista, es contraposa a revistes com House & Garden o House Beautiful, dirigides a les mestresses de casa, que promocionen l'arquitectura convencional criticant els arquitectes europeus que havien emigrat des d'Europa als Estats Units, com Mies van der Rohe, acusant-los. En la seva fulgurant aparició, Playboy planteja que la seducció no és a l'arquitectura victoriana, la seducció és a l'arquitectura moderna. 

Les màximes figures de l'arquitectura del moment, que desenvolupen conceptes que Gaudí va anticipar a la casa Milà i que són els referents de Barba Corsini, com ara Mies van der Rohe, Frank Lloyd Wright, Walter Gropius o Saarinen, entre d'altres, apareixen a Playboy. Al costat hi figuren imatges eròtiques i articles de personalitats com Jean Paul Sartre, premi Nobel de Literatura el 1964, i informació sobre disseny, art, moda, estil de vida i política. 

L'any 2012, comissariada per Beatriz Colomina, professora de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Princeton, se celebra a l'Elmhurst Art Museum de Chicago l'exposició Playboy Architecture, 1953-1979, que mitjançant fotografies, vídeos, imatges virtuals i objectes de disseny mostra la influència de la revista a la revista guerra freda, creixement del feminisme, comercialització de la píndola i debats de tota mena. En aquest context, l'arquitectura contribueix a conformar una nova identitat sexual i de consum a l'home americà, i també es converteix en l'escenari d'èxit en l'art de la seducció. La revolució arquitectònica és lexpressió de la revolució sexual dels anys seixanta. 

Amb el segle XX s'entra en un temps nou, en què es genera una dinàmica de transformació i modernització, que té segments decisius a la ciutat i l'arquitectura. Gaudí aporta innovacions pioneres com la planta i la façana lliure, la transparència visual i la continuïtat espacial interior-exterior, la coberta-jardí d'escultures, el soterrani-garatge, l'èmfasi del cos i el reciclatge i la reutilització de materials. Les innovacions que Gaudí aporta a La casa Milà es recullen posteriorment en les experiències dels arquitectes moderns, l'obra dels quals contribueix a la visió de l'arquitectura com una forma de seducció, que va de la mà de la revolució sexual. 

La casa Milà, que en el moment de la construcció genera controvèrsia i estupefacció, s'ha convertit avui en un dels llocs més visitats de Barcelona. El 1984 la UNESCO la declara Patrimoni Mundial. El 1986 l'adquireix la Caixa de Catalunya, que organitza les exposicions, activitats i visites. 

Potser és una de les obres d'arquitectura amb més capacitat de suggeriment, enigma, subtilesa i fantasia, manifestacions del seu poder de seducció.