FMT 3: L'erotisme a la pintura modernista i Vidal Balaguer. Conversant amb Oriol Hernández

La pintura modernista, com altres arts com l'escultura, la literatura i el teatre, qüestionen les normes i els tabús establerts i encarrilen l'expressió artística amb llibertat, fomentant el diàleg social i estimulant el progrés. Les obres eròtiques modernistes adquireixen el valor d'instruments per a la reflexió i el debat sobre els límits imposats a la societat. S'enfronten a la censura i la crítica i activen la polèmica sobre la relació entre art i moral sexual i sobre la llibertat d'expressió. El nu a l'art reflecteix els cànons socials per a l'estètica i la moralitat. Associat a l'erotisme, el nu és un tema recurrent a la producció artística de totes les cultures. L'audaç tractament del color i la llum, les composicions ornamentals i els temes que exploren la bellesa i la sensualitat són característiques comunes a les obres modernistes. Sovint es representen escenes de la vida nocturna i figures femenines amb un enfocament estètic i emocional. 

En prenem com a mostra Ramon Casas, un dels pintors més cèlebres del modernisme català. El 1906 pinta “Flora” prenent com a model una Julia Peraire «amb perseverança compulsiva. La fa posar com a reina dels Jocs Florals, folklòrica de mantellina i ventall, elegant automobilista, mare i fins i tot monja de l'ordre de Calatrava. Passen els anys i passen els retrats –més de 100 entre pintures i dibuixos– la successió dels quals il·lustra l'autobiografia sentimental de l'artista. Del 1906 és Flora, una epifania de la seducció amb escot paraula d'honor», segons escriu Gonzalo Ugidos. I del 1907 és “La Sargantain”: «La mirada entre etílica i temptadora de La Sargantain, un prodigi de voluptuositat envoltada de seda groga, com a regal», escriu també sobre “La Sargantain” Gonzalo Ugidos, que afegeix: «Flora i La Sargantain són imatges del desig i la passió (…)»  

Resulta d'especial interès esmentar una artista amb freqüentada oblidada, i reivindicar d'aquesta manera la veu femenina al món de l'art modernista. Els Quatre Gats. És l'única pintora de l'època que va completar els estudis a París, on s'aproxima al moviment feminista europeu. Segons exposa Nale Ontiveros, gestora cultural, «quan va tornar a Barcelona, es va posar en contacte amb Carme Karr, fundadora de la revista Feminal, i líder català del corrent feminista burgès. Comença a col·laborar estretament amb aquesta revista, amb Francesca Bonnemaison i amb Dolors de Monserdá, figures importants del feminisme espanyol del moment. Va participar a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, fundat per Bonnemaison el 1905, al Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundada per Monserdà, a la Llar, residència d'estudiants i professors impulsada per Karr i el Comitè Femení Pacifista de Catalunya, impulsat per Monserdà i Kard en 1 branques, l'obrera i la burgesa, però coincidien en allò fonamental. La líder de les treballadores era Teresa Claramunt, i la de les burgeses era Karr. 

El 1911 Lluïsa Vidal va obrir una escola femenina de dibuix i pintura al seu propi estudi del carrer Provença. Amb ella, hi va haver altres dones en el moviment artístic modernista, entre les quals cal assenyalar, segons la documentació realitzada per Mª Ángeles Cabré «Visitació Ubach, Antònia Farreras, Emilia Covanty, Elvira Malagarriga, les germanes Tomás Salvani (gairebé sempre pertanyents a la burgesia). Però només ella (Lluisa Vidal) ho va fer professionalment amb prou intensitat per ser considerada avui la pintora del modernisme català (…) Mentre Vidal es dedicava sobretot al retrat ia l'anomenada pintura de gènere (escenes de la vida quotidiana, on les dones arreglen la casa, toquen el piano…), el va seguir al darrere la seva amiga Pepita Teixi al parc barceloní de la Ciutadella. No em consta que a Vidal se li hagi dedicat cap escultura, però sí un petit passatge situat entre el modernista Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família». 

 

Per posar el colofó a aquesta entrada sobre pintura modernista, hem tingut l'oportunitat de conversar amb Oriol Hernández, dibuixant de còmic egarenc format a L'Escola de Còmic Joso, on actualment imparteix classes d'il·lustració digital. Entre els seus treballs més importants destaquen «La pell de l'ós», pel qual va obtenir el Premi a l'Autor Revelació al Saló Internacional de Còmic de Barcelona de 2013 i el Premi Mor Vran 2013 a la millor Bande Désinée policíaca, així com les seves publicacions amb Zidrou: «Joyeuses nouvelles pour petits adultes i mortes» o «Madriguera». A més, ha treballat en altres àmbits com l'animació (Donkey Xote i Noctura, de Filmax), la il·lustració («El Zombi» i «A mi no m'agraden els llibres!») i la publicitat. 

«Naturaleses mortes» s'endinsa en un capítol de la vida del pintor modernista català Vidal Balaguer, “el pintor que mai no va existir”, així que, quina millor oportunitat que la Fira Modernista per tenir una xerrada amb l'Oriol a prop de la pintura modernista, i, sobretot, a prop del seu propi procés creatiu.  

Si l'art és en part un reflex de la mentalitat de l'època en què neix, trobem que a la temàtica modernista té una gran presència l'erotisme; aquest sempre ha estat un tema central en l'art; Quins aspectes de la moral sexual de l'època creus que es veuen reflectits a les seves obres?  En aquesta època es basaven més a suggerir que a mostrar en general, hi havia una moral religiosa imperant en tots els àmbits, per la qual cosa la seducció es basava més a suggerir, de vegades fins i tot una postura d'una mà, una noia totalment vestida però estirada en un sofà d'una manera suggerent més que no pas a mostrar directament. 

Picasso, en alguna de les seves obres, es va dedicar a estudiar l'esperit cabareter i sicalíptic de l'època, quina opinió personal et mereix La Gommeuse i La Polaire? Com sempre abans s'havien pintat famosos, reis, nobles…i com des de molt jove Picasso havia admirat Ramon Casas, a la seva primera exposició tenia aquest punt com a desafiant de voler pintar els borratxos del bar, les prostitutes…i en aquesta línia és en què va continuar. L'Isidre Nonell, per exemple, pintava també gitanes, malaltes de sífilis… En aquesta època ells eren els famosos, eren com els jugadors de futbol d'avui dia, eren personalitats influents, tots venien a més de famílies acabalades, sí que és cert que a Picasso li havien tancat l'aixeta perquè el volien aparellar amb la seva cosina per conservar la riquesa de la família i ell no va voler, però al final eren uns nens desfasats, jo he llegit llibres de quan se'n van anar Ramon Casas i Santiago Rusiñol a París i s'enganxaven festes… així que em recorda tot aquest rotllo d'alcohol a sac, prostitutes… era del pal del que anaven.  Així, doncs, aquestes obres de Picasso són un reflex d'aquesta mentalitat.  

¿Va tenir relació Vidal Balaguer amb Picasso, com la va tenir per exemple amb Joaquim Mir? Sí, van estudiar junts, van anar junts a classe. Van estudiar a la Llotja, tot això està documentat. Picasso era el més jove de la promoció, tenia 15 anys quan hi va compartir classe, i Vidal Balaguer crec que en tenia 19. 

Tu millor que ningú no coneixes l'obra de Vidal Balaguer, integrant de la Colla del Safrà. Precisament dins de les obres que es conserven de l'artista, una de les centrals és el nu de Mar Noguera, La dona del mantó. Què creus que va intentar capturar Vidal Balaguer en aquest nu? Podríem dir que és un testimoniatge més del món marginat de l'època, com ho van ser les obres dels seus amics i coetanis Canals i Nonell? Sí, en certa manera sí. Se sap que Mar Noguera també tenia aspiracions artístiques, i aleshores el que feia era que, pel fet de posar-hi, podia conèixer artistes, preguntar-los per les seves tècniques i tot això, i en definitiva, el quadre és una mostra d'amor, Vidal era molt obsessiu i es va obsessionar completament per Mar. Sabíem que la volia, però també arran de la seva desaparició se sospita si ell la va poder assassinar perquè no la va correspondre…hi ha certes sospites. 

 L'obertura i el desenfat que transmet amb el nu de Mar Noguera contrasta força amb el zel que el va caracteritzar a l'hora de protegir les seves obres de la mirada d'estranys i curiosos, tal com ell mateix descrivís als seus diaris. Des del coneixement que tens sobre l'artista, com diries que vivia l'erotisme? ens parla aquest contrast d'un Vidal de cert caràcter subversiu i anarquista però reservat per a la intimitat, sense arribar a eclosionar més enllà del seu art i la seva vida privada? parlem d'un Vidal que pateix una certa repressió i només es permetés aquesta llibertat a l'esfera privada? No, jo crec que era més una qüestió de zel, arribava fins a tal punt la seva obsessió per Mar que no volia vendre els seus quadres, els volia per a ell. No tenia cap problema en exposar-los però a l'hora de vendre'ls, en el moment que sorgia un comprador era «no, no, no, ho vull per a mi». No ho podem saber amb certesa, perquè va desaparèixer. 

Com definiries l'estil personal de Vidal Balaguer, el segell identitari? en què es diferencia dels seus contemporanis? Vidal Balaguer semblava haver viatjat en el temps, com si vingués del futur, la seva pintura sembla contenir influències més modernes, un visionari infravalorat. 

Parla'ns una mica de tu, en què estàs treballant ara? Doncs estic treballant en un còmic amb tints autobiogràfics però vehiculat per un gat, un llop i una sirena, i passa a Terrassa tot, entre Vallparadis, el castell de la cartoixa, les fàbriques antigues… i, és una mica una crítica vetllada al capitalisme, que a la superfície és una aventura d'uns personatges que han de rescatar-se i això, la IA, del creixement perquè sí, el posarem on sigui i tot això. 

Quines ganes de llegir-lo! Tens data de publicació? El 2026 però encara no sé quan, primer ho he d'acabar i estic a mitges ara. Aquest ho he escrit jo, és el primer en què em llanço a escriure'l. 

Quin ha estat el que consideres l'èxit més gran de la teva carrera? Doncs mira, precisament ha estat recentment, adonar-me que m'ho passo moltíssim millor si escric jo les històries, m'agradaria continuar per aquí, perquè sí que m'ha agradat sobretot per exemple Natures Mortes, és un llibre que Zidrou va escriure per a mi, va ser molt divertit de fer, feia coses que a mi no se m'haguessin acudit, però sí que és cert que quan tu penses la història t'ho acomodes molt, i m'ho estic passant molt bé dibuixant les mogudes, no sé, que si tinc molt en el meu preu, que si sóc perquè… et donin un premi o que venguis no sé quant, però aquesta satisfacció dura tres minuts, i no obstant després t'has de passar tot el dia treballant, així que si el que tens sobre la taula et fa gaudir més, per mi explica més aquesta satisfacció que la de rebre un gran premi. 

I la dificultat més gran a què has hagut d'enfrontar-te? Doncs també ha estat amb l'últim projecte, bregar un pressupost molt baix, amb la meva vida, haver de tenir altres feines…és complicat fer projectes per a Espanya, a França els costa molt confiar en escriptors espanyols, o sigui, com a dibuixants molt bé, perquè dibuixar «qualsevol pot», però amb els guions són una mica més selectius. I bé, de moment no he aconseguit vendre'l aquí, així que vaig tirant amb un pressupost espanyol, però és clar, implica haver de fer classes, haver d'acceptar altres feines… 

Tota carrera és un emmotllament, un aprenentatge sobre un mateix mitjançant aproximacions successives cap a la maduresa i el perfeccionament. A l'hora d'aconseguir la inspiració, quins elements o circumstàncies heu observat que la faciliten en el vostre cas? i què la dificulta? Doncs mira, què la dificulta ho tinc molt clar, i no va en contra del que la facilita, per exemple, a mi m'ha dificultat molt la inspiració dels comentaris aliens, sobretot quan són dins de l'equip, per exemple un guionista…no em passava amb Zidrou però alguna vegada m'ha passat que estaven molt damunt de detalls que no eren importants per a la narració, que eren petites i un patiment a l'hora de treballar perquè pensava que en qualsevol punt es fixarien en una cosa que no estava bé i llavors això m'anava frenant un munt. I, no obstant, que a la gent li agradi la meva feina sí que t'ho posa més fàcil, sí que et fa aquest punt de «ah, què guai, què bo sóc», com al camp de futbol, un jugador a qui l'aplaudeixen tota l'estona ja que se sent confiat i li surten més les coses, però penso que més important que el que et ve, és important ficar-li coses de tu, coses que tu realment sents i coneixes, estar explicant una cosa que has viscut, això em serveix molt de motivació. 

La creativitat és un exercici de sinergia, de quines fonts et nodreixes a l'hora de recollir influències? Una mica han estat les mateixes tota la vida perquè jo vaig créixer amb Bola de Drac, a mi em flipava, és una cosa que em va impulsar molt a dir «ah, jo també vull fer les meves històries!», i continua sent així. L'últim còmic que vaig començar, aquest en què sóc ara, va ser arran de llegir una entrevista a l'Akira Toriyama, en què deia que feia les històries curtes, de dotze capítols, cosa que em va donar la idea de capitular-lo d'aquesta manera, o com ell explicava, per exemple, «vaig començar aquest còmic perquè tenia ganes de dibuixar-te « ganes de dibuixar?». I bé, aquestes fonts de les quals em nodreixo són sobretot altres autors i autores, aquesta tradició és la que et dóna una mica de context, si tu no haguessis vist mai ningú fer res és molt difícil que se t'acudeixi per art de màgia. També és un exercici de portar la contrària, quan veig com es fa és en pla de «respectant com es fa però, i perquè no donar-li sempre una petita volta?» per proposar alguna cosa nova dins de la tradició. 

En el procés creatiu hi ha moments de frustració, moments de fluir la consciència amb la tasca, com portes la tolerància a la frustració? et permets sentir-la? com ha estat la teva relació amb la frustració durant l'evolució del teu procés creatiu? et frustres avui menys que al principi? Per començar, sobre l'última pregunta, sí, em frustro menys que al principi, encara que em segueixo frustrant de vegades, però sí que m'he autoimposat, i sobretot llegint altres autors, el dir «és que mira, aquest per exemple deixa passar aquest tipus de coses, ia mi m'agrada quan el llegeixo», ho puc trobar si ho estic estudiant al principi que hi ha molt petits , perfeccionista, tenia la idea que havia de fer-ho super perfecte, si no no era vàlid, i penso que no, un treball artístic no és una equació, la part tècnica és una petita part del treball, però no és la que ho inunda tot, al final és llenguatge, és molt més important que expressi alguna cosa que no que cada coma estigui al seu lloc, i sí que he après, segueix passant que de vegades segueixo veient un llop monguer, una cara d'una nena monguer, o el que sigui, però intento corregir el mínim possible, intento deixar que flueixi, com a la vida. Vaig conèixer un autor que ho feia tot directe, sense esbós ni res, si el còmic era a tinta ho feia directament a tinta, si era a color anava directe amb el color, sense esborrar res. Molta gent ho fa així, i he observat que la gent que més pilota ho fa així. Ell m'explicava que la reflexió que havia fet era precisament amb la vida, tu a la vida no tens el botó d'esborrar, o de tirar enrere, però aquesta és la gràcia, que no surti tot com t'havies proposat, sinó que hi ha vegades que hi ha coses que surten malament però et porten per un camí que després mola, i una mica doncs això, aprendre a ser. A mi a futur sí que m'agradaria fer-ho tot d'una manera molt més directa, amb aquest últim ho estic intentant, segueixo passant una mica pel filtre de «ho netejaré per a tots els públics»…però bé, algun dia em sortirà tot directe.  

Quin ha estat, de tots els personatges que han sortit del teu pinzell, el que has sentit com a més real, més proper, del que més has après? Molts dels personatges estaven creats a patxes, com amb Zidrou. Com que l'últim ho estic fent jo tot, aquí hi ha més connexió, de fet sento que sóc jo en certa manera; per cert, no té nom, es diu «el gatet». 

Uri, quina meravella que comparteixis amb nosaltres les teves experiències i les teves reflexions, un milió de gràcies i feliç fira!