FMT 4: La premsa sicalíptica i els estudis sobre el comportament sexual

Durant els segles XVII, XVIII, XIX i part del XX França serà un model cultural a nivell internacional. Aquells espanyols que pretenien recuperar l'esperit dels Àustries rebutjaven la vida galant que proposava l'avantguardista model francès. La galanteria qüestiona les fèrries dicotomies de gènere, la dona galant és autònoma i independent i això suposa un perill encara més gran que la mera picardia o teatralització del flirteig. Alain Viala, en la seva revaluació històrica de la galanteria, la defineix no només com una estètica sinó també com una ètica i un model social oposat al model burgès.  

Les revistes sicalíptiques del període modernista van constituir un excel·lent mitjà de transmissió de la nova moral emergent, reproduint a la perfecció el model de vida galant. Tildar-les únicament d'eròtiques seria faltar a tot el significat que hi ha darrere del terme sicalíptic. Comercialitzades a través d'un sistema de subscripció postal per burlar la censura, recollien continguts que anaven des del suggeridor fins a la pornografia més explícita: agitació entre humorística i provocativa en forma de passatemps lúbrics, dibuixos, guies d'oci nocturn, fotografies, moltes fotografies… En incomptables ocasions les cupletistes eren la imatge de les revistes, i la florida de les revistes sicalíptiques va de la mà de la florida del cuplet. “La puça” és considerat el primer cuplet a Espanya, i amb el mateix nom es va inaugurar un setmanari festiu satíric i picaresc. En ell, les dones deien mossegar si algú els ficava el dit a la boca. 

Les primeres revistes publicades a Espanya eren traduccions de les picants publicacions franceses, cosa que va servir per avalar la modernitat d'aquest tipus de publicacions al nostre país; “París Alegre” serà una de les primeres que es traduiran. De la mateixa manera van començar a estendre's els cuplets a Espanya: traduccions primer dels francesos, al que va seguir la producció autòctona. La neutralitat del nostre país durant la Primera Guerra Mundial juntament amb el creixement imparable de les ciutats farà que proliferi una rica i exuberant literatura sicalíptica, que donarà el context a l'oci nocturn de teatres, cafès, concerts, salons, etc.  

La llista de publicacions sobre les dones galants és interminable: “Vida Galante”, “París Alegre”, “Vermell i Verd”, “Sicalíptic”, “La Saeta”, “Iris” o “Piripitipi” són només algunes de les més importants. A l'Edat de Plata (1898-1939) es van escriure, editar, il·lustrar i publicar milers de revistes, ia aquestes li van seguir els contes ia aquests les novel·les. La col·lecció “El Conte Galante” inaugura com a saga la febre d'aquest gènere, i després el seguirà el de la novel·la. Primer es publicarà "La novel·la setmanal", després "Los contemporanis", "La novel·la pasional", "La novel·la d'avui", i "La novel·la teatral".  

Entre les autores llibertines franceses llegides a Espanya destaquen Colette i Rachilde. No obstant això, el més influent dels escriptors francesos va ser Lorraine, qui a més va escriure sobre les cantants sicalíptiques. Algunes de les seves obres: “El vici errant” i “El senyor de Phocas”. En el panorama nacional els escriptors sicalíptics van ser molt llegits, però van caure a terra de ningú, massa populars per ser de la generació del 98 o del 14 i massa poc humorístics per ser de la del 27. La llarga Edat de Plata va veure néixer per una banda autors com Ortega, Marañón, Pío Baroja, Azor Cernuda, Vicente Aleixandre, Juan Ramón Jiménez i Rafael Cansinos Assens, més alineats amb l'antiga moral i, moltes vegades, com en el cas de Marañón, amb el seu afany per titllar l'esperit sicalíptic. Però, per altra banda, també trobem una nodrida llista d'autors sicalíptics, com Joaquín Belda, Eduardo Zamacois, Pedro de Répide, Joaquín Dicenta, Felip Trigo, Antonio de Hoyos i Vinent i Álvaro Retama, Antoni de Lara “Tono”, Edgar Neville, Miguel Mihura i López Rubio ells van produir una immensa quantitat de material eròtic en què van proposar altres models d'home i de dona. L'única dona que va publicar a la novel·la curta va ser Carmen de Burgos, però, com assenyala Gloria G. Durán "Si mirem els contextos culturals amb una mirada més àmplia podem deixar les autories úniques i les firmes de banda. L'esperit de l'època no ve signat per un sol individu. El rerefons cultural d'aquesta Espanya paradoxal el conformaven, de banda, els que signaven textos, novel·listes, ressenyes, cuplets i, de l'altra banda, els carrers, els altres, les gent bars, els teatres. També totes aquelles que van fer aquest salt als escenaris, tan important en un país on la cultura teatral era la moneda corrent d'aquell temps”.. 

El període entre 1895 fins a 1911, va ser batejat per Serge Salaün com a “erotisme triomfant”. L'aproximació al cos no només passa a l'àmbit de l'erotisme, durant aquests anys també es va estendre l'obsessió per la salut. Al costat de les publicacions sicalíptiques van començar a sorgir publicacions sobre el comportament sexual, tractats morals amb argot mèdic en què la perversió s'equipara amb la malaltia. Tot i ser considerats com a patològics tots aquells comportaments que se sortissin de l'estandarditzat, s'obre la possibilitat d'indagar sobre nous models. Exemples d'aquest tipus de publicacions són “Psicopatologia sexual, un estudi clínic forense”, del 1895 de Richard von Krafft-Ebing, on parlava del sadisme i del masoquisme en la dona. Una de les sagues més conegudes és “La Mala Vida”. Tant “La Mala Vida a Madrid”, de Bernaldo de Quirós i José María Llanas d'Aguilaniedo de 1901, com a “La Mala Vida a Barcelona: anormalitat, misèria i vici”, de Max Bembo de 1912, es posa de manifest la por social cap als artistes, tan allunyats de la classe. A “Els estats intersexuals a l'espècie humana”, del 1928, i “Tres assajos sobre la vida sexual”, el 1926, Gregorio Marañón parla de “matar el fantasma de l'altre sexe que cadascú porta a dins, sigueu homes, sigueu dones”. Marañón i Unamuno van dibuixar els exemples perfectes de l'amor fusional i monògam, de l'home respectable i responsable, i la dona abnegada, submisa i recatada.  

No podem acabar sense esmentar Amancio Peratoner, que amb el seu famós estudi mèdic sobre la sífilis i les malalties venèries, “El mal de Venus”, va contribuir enormement a l'estigmatització de la malaltia. La publicitat de tractaments de tota mena per a la sífilis (i també per a l'epilèpsia i la neurastènia) plagava la premsa del moment. Peratoner a més tradueix literatura galant aportant-li el seu “toc personal”: per esmentar alguns exemples, a “Madame Bovary” la titularà “Adúltera” ia “La meravellosa Mademoiselle de Maupin”, de Gautier, la titularà “Home o femella”. 

Queda palès, doncs, com la premsa i la literatura són dues maneres d'expressió més que recullen la tensió entre dues morals oposades que competeixen en un mateix temps.