Fira Modernista de Terrassa: Com era la moral sexual a l'era modernista?

La Fira Modernista de Terrassa celebra este 9, 10 y 11 de mayo su XXII edición, y resulta un excelente motivo para explorar, a través de las diferentes manifestaciones artísticas, cómo era la moral sexual durante el período modernista. Por esta razón, compartiremos una serie de publicaciones relacionadas con el tema, que pretenden ser un espacio para la reflexión a partir de algunos ejemplos paradigmáticos, más que un estudio exhaustivo. Reservaremos curiosidades que compartir, obras que analizar y preguntas que formularnos para futuras ediciones de la feria en las que seguro nos seguiremos dejando inspirar por el espíritu modernista. Además, con toda la ilusión hemos preparado un bonito cartel junto a la maravillosa artista Ángela Nonada. Es un orgullo aportar esta pequeña contribución a la belleza con la que se viste estos días la Font Vella de Terrassa, y, en general, Terrassa entera.  

Si haguéssim de resumir en una única frase com era la moral sexual a l'era modernista, es podria dir que suposa una reacció a l'encotillament victorià, ressorgint l'erotisme com un dels principals valors en l'art, en totes les formes d'expressió. A l'hora d'abordar el complex assumpte de com era la moral sexual de tota una època, cal preguntar-se en primer lloc què és la moral, i què és l'erotisme, per després aturar-nos en el seu context històric.

Atenent una definició clàssica entenem la moral com el conjunt de normes, valors i creences que una societat considera correctes o acceptables, per tant, la moral sexual tindrà a veure amb allò que s'entén que és correcte en relació amb l'àmbit sexual. Ara bé, què passa amb allò que queda fora de la moral?, mentre que en una mateixa societat poden coexistir diferents formes de pensar, poden coexistir també diferents morals? Precisament és aquesta pluralitat moral allò que caracteritza el moment de ruptura que representa el moviment modernista: el sorgiment d'un nou codi moral que conviu amb l'antic, convivència de vegades no exempta de tensió o conflicte.  

Per part seva, i d'acord amb les tesis dels diferents autors que han intentat acostar-se a una definició de l'erotisme, aquest seria aquell lloc de l'experiència humana on coincideixen i entren en un joc emocional i simbòlic el cos, el desig, la imaginació i la transgressió dels límits. L'erotisme és allò que diferencia la sexualitat humana de la instintiva sexualitat animal. La cultura també pren part d'aquest joc, definint els límits al voltant dels quals neix i s'hi organitza el desig. Veurem llavors com els nous corrents de pensament, en contraposició amb els ja existents, porten durant el modernisme a una doble moral ia un doble discurs que travessen tota experiència i totes les arts: encara que la societat victoriana conserva encara molts tabús sexuals i intenta imposar el control i la normativitat, en els cercles més bohemis es tracta de trencar amb aquestes restriccions, promovent l'alliberament del cos i dels sentits.  

És important aclarir que, encara que el terme “època victoriana” es refereix al període de regnat de la reina Victòria al Regne Unit (1837 – 1901), i per tant políticament no s'aplica a la resta d'Europa, socialment i culturalment sí que hi ha una enorme influència, generant-se així corrents que comparteixen característiques amb l'era victoriana, principalment el fort conservadorisme moral. 

El modernisme va florir a finals del segle XIX i va tenir el seu apogeu fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial. Encarna un estil de ruptura que va englobar totes les disciplines artístiques, i va tenir lloc principalment a Espanya i Hispanoamèrica. A altres països d'Europa estils similars van rebre noms com Art Nouveau, Modern Style o Stile Liberty. Centrant-nos a Espanya, i en especial a Catalunya, in la ruptura amb l'art historicista i amb les composicions acadèmiques, l'art modernista proposa un univers formal que busca la bellesa i l'expressivitat de forma coherent amb el nou benestar i el seu dinamisme financer, industrial i comercial. 

A l'experiència d'integració de totes les arts es configura una nova estètica, on predomina la inspiració en la natura, amb elements vegetals, formes orgàniques entrecreuades i asimètriques compostes amb línies corbes. La sensibilitat eròtica, allò oníric i allò simbòlic obrint-se pas entre el funcionalisme i la raó. S'entra al nou-cents amb l'auge del modernisme i la interdependència de totes les arts: des de la arquitectura i les arts plàstiques fins al disseny gràfic i les arts industrials, incloent-hi l'interiorisme i el disseny.  

Les arts decoratives viuen un moment excepcional, amb l'execució d'enlluernadors interiors com els de les cases Batlló, Amatller, Lleó Morera o Milà del passeig de Gràcia, i la producció d'objectes de l'art de la ceràmica, vitralls, forja, ebenisteria, orfebreria i obres de qualitat del cartellisme i la impressió gràfica.  

Segons l'anàlisi de Susana Gómez Nuño, especialista en Humanitats i Belles Arts, dins el grup d'arquitectes creatius hi ha dues tendències: una de caràcter més racional, purista i funcional, representada per Lluís Domènech i Montaner, Antoni Maria Gallissà, o Enric Granell, i una altra més vinculada als aspectes irracionals, expressionistes o job. 

Ramon Casas i Santiago Rusiñol es signifiquen en la renovació de la pintura cap al modernisme, incorporant aspectes de l'impressionisme francès. La següent generació, representada, entre d'altres, per Joaquín Mir, Isidre Nonell, Maria Pidelaserra i Anglada-Camarasa, condueix la pintura catalana a una etapa de gran rellevància. L?escultura modernista de Josep Llimona, Enric Clarasó i Miquel Blay es nodreix de la influència simbolista i de l?impacte de Rodin. 

A la literatura es busquen noves formes d'expressió, més riques i contradictòries, amb un simbolisme fort, a càrrec de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Joan Maragall i Santiago Rusiñol. Al teatre destaquen Joan Puig i Ferrater, Adrián Gual, Ignasi Iglesias i Josep Pous. 

El nacionalisme musical genera nous corrents, sota la gran influència de Richard Wagner i també de l'òpera italiana, destacant Isaac Albéniz, Enric Granados, Lluís Millet, Amadeu Vives, Enric Morera i Felipe Pedrell. I per descomptat, no podem oblidar la florida de la sicalipsi i el cuplet, del qual parlarem en profunditat. 

El modernisme a Catalunya constitueix un moviment de renovació, reivindicatiu i provocador, de caràcter complex i divers, respecte a les convencions artístiques predominants a la societat de finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. 

Aquest enfocament progressista i de ruptura genera un moviment cultural i polític, que troba resistència tant a les figures rellevants de la Renaixença, desenvolupada a la segona meitat del segle XX, com a la posterior oposició Noucentista de les primeres dècades del segle XX. 

La revista L'Avenç, fundada el 1881 per Jaume Massó i recolzada per un grup de joves de l'alta burgesia, entre els quals hi havia els futurs pintors Santiago Rusiñol i Ramón Casas, utilitza per primera vegada el 1884 l'adjectiu modernista per referir-se a les influències culturals cosmopolites, en oposició a la cultura tradicional expressada a la revista La Renaixença, que s'havia fundat el 1871. 

Una burgesia culta i acabalada, vinculada amb artistes i intel·lectuals i obrers industrials, componen la societat catalana d'aquell període, que reivindica la identitat catalana en el marc d'una reforma cultural i política. Renaixença, Modernisme i Noucentisme, componen de manera successiva la resposta estètica a l'afermament de la nova burgesia i al catalanisme polític. 

En aquest procés d'afirmació identitària de Catalunya hi contribueixen de manera decisiva els arquitectes, que a la feina professional afegeixen el seu compromís nacionalista i es converteixen en els principals protagonistes del Modernisme. En aquesta dinàmica, les innovacions arquitectòniques es localitzen de manera preferent a Barcelona, que s'estableix com a referència fonamental. 

Aquestes característiques específiques que graviten sobre el modernisme a Catalunya estableixen una diferència en la seva inserció en la tendència comuna de l'avantguarda europea del temps que persegueix la creació d'un art nou, capaç d'expressar les inquietuds, els anhels i les característiques d'una època diferent. L'arquitecte i historiador Leonardo Benevolo ho expressa de la manera següent: "El conjunt dels moviments europeus que pretenen la renovació de l'arquitectura del seu temps ‒Secessió, Jugendstil, Art Nouveau, escola de Glasgow, Liberty, Modern Style‒ tenen un desig comú de ruptura, llibertat, joventut i novetat, capaç d'imprimir l'arquitectura d'un nou caràcter".